WORLD PRESS PHOTO

L'exposició World Press Photo 2015 va mostrar-se fins el passat cap de setmana al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Les fotografies van aconseguir endinsar-nos en un altre món. La majoria d'elles van ser trobades però també n'hi havia alguna en què l'autor confessava que havia estat preparada com, per exemple, la primera amb què ens vam topar: la fotografia d'una parella homosexual.

Moltes de les fotografies, de guerres o conflictes a Israel o al Marroc, exposen una realitat que vol ser criticada pel fotògraf. Van impactar-me totes aquelles relacionades amb morts o amb el moment anterior a la defunció, com la fotografia d'un home condemnat a pena de mort.

Just en el moment en què començava a conscienciar-me de la temàtica de l'exposició, va sorprendre'm veure fotografies completament diferents: animals i futbolistes. També n'hi havia d'emotives com la d'un nen xiuxiuejant a cau d'orella de l'altre després d'haver compartit la xocolata que havia rebut com a regal del seu aniversari.

Personalment, opino que és una exposició ben trobada pel missatge que volen transmetre les fotografies, més que per la bellesa d'aquestes. He d'afegir que les explicacions que acompanyaven les imatges van donar un sentit a allò que vèiem; no hauria estat el mateix observar certes fotografies sense saber què eren i què simbolitzaven.

LA CULPA - David Victori

"La culpa" és un curtmetratge escrit i dirigit per David Victori l'any 2010 a Espanya. Podem dividir-lo en dues parts: la primera, imaginària, i la segona, real.

El curt s’inicia amb la imatge d’unes escales circulars que el director aprofita per presentar els títols. El protagonista (Carlus Fàbrega) es dirigeix a obrir la porta d'un cinquè primera quan ens sorprèn un muntatge retrospectiu o flashback, necessari per comprendre l'acció del personatge. Un home (Cesc Gómez) va assassinar la dona del protagonista per robar-li la bossa de mà i aquest planeja venjar-se. Puja a casa de l'antagonista i li tira un tret, just en el moment en què el fill veu morir el seu pare. El sentiment de culpa del protagonista impedeix que arribi a la sortida de l’edifici i es queda en un bucle constant del cinquè pis. Ens adonem que era imaginari quan l’acció torna a començar i el protagonista no mata l’antagonista, sinó que és aquest últim qui el persegueix escales avall amb una pistola. Aquest cop, el vidu aconsegueix sortir de l’edifici mentre que l’assassí queda atrapat en el bucle.

L’enquadrament és horitzontal i la composició, majoritàriament, en regla de terços. Del gran nombre de moviments de càmera que hi ha, podríem destacar: el tràvelling enrere en la presa en què el marit camina parlant per telèfon i l’interessant moviment que apareix dues vegades, en la seqüència imaginària en què ell ja ha matat l’assassí i en la real en què s’apropa a l’estança de l’interior de la casa.

Al principi del curt trobem un pla zenital de les escales de l’interior del bloc de pisos. El director fa servir angles picats i contrapicats quan els personatges estan baixant per aquestes escales. Els angles a ran es presenten quan el protagonista s’arrossega per terra amb les tisores clavades i quan aquest mateix es disposa a baixar les escales.

L’escena està filmada de nit; per tant, la il·luminació és artificial difusa i molts cops costa distingir certs detalls. Les transicions o signes de puntuació són talls en sec que van empalmant les preses. La banda sonora agafa una gran importància en els moments de tensió com en els avançaments amb la pistola o les corregudes escales avall.

El treball dels actors és molt bo. Transmeten emocions i estan endinsats en els seus personatges. El director ha volgut explicar el càstig que li pertany a aquell que té la culpa, de no poder- se’n desempallegar mai. Aquest curtmetratge té moltes semblances amb “Epilog” de Tom Tykwer i amb la pel·lícula “Matrix” pel que fa a la seqüència de les escales.

Personalment, m’ha sorprès la originalitat del curt. Considero que el treball del director ha estat molt encertat i que l’extensió és la correcta; tot i que si hagués de proposar-ne una variació, l’escurçaria. Aquest curtmetratge deu haver provocat una reflexió de la majoria dels espectadors que l'han vist. 

Películ·la 3: Matrix



Matrix és una pel·lícula de ciència-ficció en què Neo, un intrús que esdevé l'escollit, ha de combatre contra els agents per alliberar les persones connectades al món de les màquines.

Aquest fragment és l'escena en què Neo ha de decidir si despertar-se a la realitat o seguir formant part del somni i conèixe'l. Al principi hi predominen els plans zenitals de la tempesta al carrer i de les escales de l'interior de l'edifici, que transmeten inseguretat.

Els moviments lliures de càmera segueixen els personatges fins que aquests s'asseuen. Aleshores, es van combinant els primers plans dels dos conversants, amb talls en sec, amb l'objectiu de crear un ritme. Fora de camp trobaríem aquell que no té el torn de paraula. Durant aquesta conversa, hi ha dos plans generals en els quals s'hi veuen els dos personatges alhora, fet que convida a ser conscient de les reaccions d'un i de l'altre; comparar la tranquil·litat d'un amb la tensió de l'altre.

A l'hora d'escollir la pastilla, és molt interessant el pla detall que es realitza de les ulleres de sol, que causa superioritat del qui les duu i, on s'hi veu reflectida l'acció de Neo. La il·luminació ve donada per la llum artificial de l'interior de la cambra i els colors són tènues. La banda sonora acompanya l'acció fins que els dos interlocutors es troben; tot i que durant la seqüència va remarcant els moments de suspens. El fragment conclou amb els trons de tempesta.

Pel·lícula 2: Der Name Der Rose



Dar Name Der Rose (El Nom de la Rosa) és una pel·lícula basada en la novel·la homònima d'Umberto Eco. Narra la investigació de la mort d'alguns dels monjos d'una abadia de l'Edat Mitjana.

Aquest fragment és l'escena final de la pel·lícula, en què el protagonista ha de decidir entre seguir el seu mestre o quedar-se amb la noia. El tràveling frontal enrere del principi mostra l'avançament del cavall cap a l'espectador i, el tràveling frontal endavant, mostra com l'animal s'acosta a la noia. Els primers plans dels personatges, la composició clàssica en ell i la composició de tres terços en ella (ja que mira cap amunt), descriuen les expressions dels rostres; combinant-se amb el pla sencer del mestre que s'allunya. Aquesta alternança vol simbolitzar les dues opcions que el noi té a l'abast. La il·luminació és difusa degut a la boira. Hi abunden els colors freds, que signifiquen la malenconia de l'acomiadament.

Una fosa en blanc (boirina) divideix les dues seqüències. Aquesta última és un gran tràveling cap enrere que ens mostra el recorregut dels personatges i, finalment, el paisatge que els envolta. La banda sonora té una gran importància en la primera part, acompanyant el moment de suspens. En la segona part, la veu de l'home, ja gran, conclou el relat donant-nos els últims detalls.

COMENTARI D'UN FRAGMANENT DE PEL·LÍCULA.

Pel·lícula 1: Citizen Kane




Citizen Kane (Ciutadà Kane) és una pel·lícula en què el periodista Jerry Thomson busca tots els mitjans per narrar la vida de Charles Foster després de la seva mort.

Aquest fragment és una escena on hi veiem la discussió del protagonista i la seva dona. La primera presa filmada en pla detall del diari ens mostra la causa dels fets. El picat constant en la figura femenina ajaguda i el contrapicat en l'home, puntualitzen la importància de cada un d'ells en un marc escènic comú. Els  plans mitjos dels dos personatges es van combinant, excepte un moviment lliure de càmera en el moment en què ell agafa el que li entrega el noi que ha trucat a la porta i torna per obrir el sobre. La il·luminació prové dels grans finestrals i d'una suposada llum artificial de l'estança.

Destaca la rapidesa del muntatge per tal de crear tensió en l'escena. Hi ha un petit tràveling ascendent quan el protagonista s'acosta a la dona, fet que causa la petitesa d'ella. Per últim, l'ombra que provoca la figura masculina en la seva muller, deixa ben clar qui és el personatge autoritari, qui mana.

El color groc

COMENTARI DENOTATIU I CONNOTATIU D'UNA IMATGE: "Mort d'un milicià"

Aquesta imatge va ser presa per Robert Capa el 5 de setembre de 1936 durant la Guerra Civil Espanyola. Mostra el moment precís de la mort de Federico Borrell García, un soldat republicà anarquista. Per tant, ens acosta a una temàtica de caràcter bèl·lic. Aquesta fotografia es va convertir en el símbol de la Guerra Civil en països com Anglaterra, França o Estats Units.

Si ens centrem en l’anàlisi denotatiu, la imatge té un format horitzontal, presentant la quietud del moment en què el soldat cau, fent servir un pla sencer d’aquest. Fora de camp podríem imaginar-nos que s’hi troba la persona que ha disparat i, possiblement, la resta de soldats dels dos bàndols.

El centre d’interès de la composició es troba a l’esquerra, representat amb el milicià. Hi trobem dues línies dominants; la primera, vertical, marcada pel personatge i, la segona, marcada pel terreny horitzontal lleugerament inclinat. La composició que ha triat l’autor per presentar-nos la fotografia és mitjançant la regla de terços. La orientació o mirada del personatge es dirigeix cap a la dreta, on hi ha un espai aire que representa la procedència del tret. Per tan, el pes visual es troba col·locat a l’esquerra.

L’angulació de la imatge és en tres quarts, ja que no veiem ni la frontalitat ni el perfil del soldat. La llum podria ser del matí, que enfoca de ple al personatge i provoca una ombra rere seu.

Centrats en l’anàlisi connotatiu, observem un alt grau d’iconicitat; és a dir, representa la realitat. Semànticament parlant, la imatge és complexa; tot i que, alhora, és senzilla pel fet que només apareix un element. També afirmem que és monosèmica perquè si tenim coneixements de l’espai temporal, la imatge només podrà ser interpretada d’una sola manera. Al mateix temps, és cert que les emocions seran diferents segons la persona que observi la fotografia, depenent del bàndol al qual es mostra a favor o depenent del seu grau de tolerància. Endinsant-nos en l’època de la Guerra Civil, la imatge presenta originalitat; trenca amb les imatges bèl·liques típiques.

Les funcions de les imatges serien, per una banda, informativa, ja que ens presenta un fet real i; per altra, expressiva, ja que causa una emoció.

La lentitud a l’hora de la caure i el prat desèrtic on se situa l’acció, representen el codi gestual i escenogràfic de la imatge. El cromatisme es presenta en blanc i negre, i la fotografia no va acompanyada de text.

Personalment, la imatge m’impacta fortament, degut al moment que expressa i a la manera com ho expressa; ja que s’hi veu la fallida del moment concret en què rep un tret. Em sorprèn la vestimenta del soldat, perquè podria semblar més aviat roba de carrer casual que no pas vestimenta per anar a la guerra. Per últim, em genera curiositat el fet de no saber què hi ha més enllà de l’enquadrament que ha triat l’autor.

Per concloure, és una imatge que presenta la mort d’un milicià en blanc i negre, il·luminada frontalment i amb un espai monòton al fons.

CREACIÓ D'IMATGES (2)

Foto 1: Imatge amb funció informativa

Foto 2: Imatge amb funció expressiva - emotiva

Foto 3: Imatge amb funció poètica

Foto 4: Imatge amb funció suggestiva

Foto 5: Imatge on s'utilitzi almenys un recurs expressiu (metàfora: la colla és la pinya)

CREACIÓ D'IMATGES

Tema ENQUADRAMENT: 10 fotos


1. Pla de detall

2. Primeríssim primer pla

3. Primer pla

4. Pla mig curt

5. Pla mig llarg

6. Pla americà

7. Pla sencer

8. Pla conjunt

9. Pla general

10. Gran pla general

Tema COMPOSICIÓ: 5 fotos


1. Línies dominants corbes i rectes

2. Línies dominants diagonals amb punt de fuga

3. Element el moviment i pes visual a la dreta

4. Composició clàssica

5. Composició regla de terços

Tema ANGULACIÓ: 9 fotos


1. Angle mig frontal

2. Angle mig tres quarts

3. Angle mig lateral

4. Angle picat

5. Angle contrapicat

6. Angle zenital

7. Angle nadir

8. Angle aberrant

9. Angle a ran

Tema IL·LUMINACIÓ: 6 fotos


1. Llum artificial difusa

2. Llum artificial directa

3. Llum natural difusa

4. Llum natural directa

5. Textura evident

6. Contrast de color

Festival de San Sebastián 2015

El Festival de San Sebastián és un festival internacional de cinema que, des del 1953, se celebra a la ciutat de San Sebastián, a les darreries del mes de setembre. Aquest any 2015, ha assolit l’edició número 63.

La Concha d’Or a la millor pel·lícula va ser atorgada a Sparrows, una pel·lícula islandesa dirigida per Rúnar Rúnarsson. La sinopsi és d’un adolescent que, després d’haver estat vivint amb la seva mare a Reijkiavick, s’ha d’adaptar a la seva nova vida de Noruega, acompanyat del seu pare.

La Concha de Plata al millor director va ser per Joachim Lafosse, un belga de cinema contemporani, amb la pel·lícula Les Chevaliers Blancs. Lafosse també ha tingut altres reconeixements, com per exemple, als Premios Magritte.

La Concha de Plata a la millor actriu va ser atorgat a la cubana Yordanka Ariosa amb el seu paper de prostituta a la pel·lícula espanyola El Rey de la Habana, d’Agustí Villaronga. L’inesperat reconeixement va causar l’emoció personal i a Cuba.

La Concha de Plata al millor actor va ser per Ricardo Darin i Javier Cámara, dos actors argentins protagonistes de la pel·lícula Truman de Cesc Gay. Els guanyadors representen dos amics que viuen experiències emotives acompanyats d’un gos.

El Premi del Jurat a la millor fotografia va ser per Manu Dacosse a la pel·lícula Evolution de Lucile Hadzihalilovic; on Nicolas, un nen que viu en una illa on només habiten dones i fills, decideix recercar sobre la misteriosa situació, acompanyat d’Stella, una infermera.

I, per últim, el Premi del Jurat al millor guió va ser atorgat als germans francesos Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu amb la pel·lícula 21 nuits avec Patti (21 nits amb la Patti). La sinopsi és d’una filla que es trasllada al lloc de la mort de la seva mare per organitzar-li el funeral quan, inesperadament, el cos de la difunta desapareix.

Així doncs, el Festival Cinematogràfic de Sant Sebastià es va tancar el dia 26 de setembre amb aquest palmarès de l’any 2015.

Francesc Serra: L'artista al seu taller

L’exposició “L’artista al seu taller” de Francesc Serra ha estat al Centre Cívic de Sant Andreu. És una col·lecció de 33 retrats d’artistes. Serra fou fotògraf, litògraf i, fins i tot, pintor barceloní i modernista.

El primer impacte va ser l’ordre de la sala on es trobaven les fotografies. Era espaiosa i amb parets de color blanc. Les fotografies estaven col·locades a l’alçada dels ulls, alineades unes amb les altres, formant un recorregut tancat que omplia les quatre parets de l’estança. Suposo que acostumada als museus, vaig sentir-me estranya en un lloc tan ampli amb imatges que, en proporció, eren més aviat petites.

Després de centrar-me en les quatre o cinc fotografies primeres, vaig adonar-me que tot eren pintors. Però aleshores vaig topar-me amb un arquitecte i és el que surt representat a la imatge superior; el diferent de tots.

Les fotografies em produïen una tranquil·litat que no endevinava d’on provenia. Vaig arribar a la conclusió que era la formalitat de totes la que provocava benestar. Eren en blanc i negre, i a totes s’hi identificava l’artista en el seu lloc de treball. Un artista elegant, amb una vestimenta que probablement no vaig aconseguir entendre; ja que jo, pintant, em poso al damunt la samarreta més vella del calaix. També va sorprendre’m el fet que no anaven tacats. Així doncs, el més probable és que fossin imatges preparades.

Tot i que les fotografies van semblar-me bastant monòtones, puc dir que l’exposició va agradar-me per poder entendre l’estil i els personatges d’aquella època.

Susan Sontag: "Sobre la fotografía"

Miniaturas de realidad

El fragment que tenim al davant forma part de l’assaig de Susan Sontag anomenat Sobre la fotografia, on reflexiona sobre què comporta la fotografia dins la societat. Va ser publicat l’any 1975 i, posteriorment, en espanyol, l’any 2005. L’autora va néixer l’any 1933 a Nova York, en el si d’una família d’arrels jueves, i fou una excel·lent novel·lista i assagista, pensadora i crítica de la societat nord-americana del moment.

Susan ens situa el fragment en un context filosòfic com és el Mite de la Caverna de Plató; amb el qual compara el món de les imatges amb el món irreal de la caverna, apostant pel fet que la societat segueix empresonada dins. La mirada fotogràfica, per tant, canvia els conceptes vistos des de l’interior de la caverna.

Diferencia la imatge cinematogràfica de la fixa, de manera que aquesta última també pot ser designada com un objecte, ja que pot emmagatzemar-se com qualsevol altre. Ens cita Godard per demostrar-nos que les imatges fotografiades són una màgia falsa i que, realment, són experiències capturades.

Per últim, afirma que fotografiar és apropiar-se d’allò que s’ha fotografiat. Una imatge pot ser una arma de poder, d’informació. Tot el que sabem de llocs llunyans a nosaltres és gràcies a les fotografies; que, a més, ens mostren com era el passat. Les imatges són més impactants que no pas l’escriptura; són miniatures de la realitat que poden pertànyer a cadascú de nosaltres.

Jo opinio que textos com aquest haurien d'expandir-se per la societat, perquè no som conscients del que les imatges signifiquen en un món com el d’avui en dia. Moltes vegades, inconscienment, relacionem la fotografia amb la realitat. Com diu l’autora, la imatge només és un objecte, un retall de la realitat que ens enduem, aplanada. La realitat, en canvi, és tan àmplia.

Personalment, m’agrada l’art de la fotografia; però hi ha vegades que sento que no he de fotografiar un instant. Distorsionaria la realitat que he viscut i que queda gravada en la meva memòria. L’experiència viscuda, després de ser fotografiada, no és el mateix. Adquireix una altra personalitat. Tinc una fotografia penjada a l’habitació on surto amb el meu cantant preferit fent-nos una abraçada. Quan miro aquella imatge, abans d’endinsar-me en el moment viscut, tanco els ulls; perquè la imatge podrà recordar-me una la realitat, però no reproduir-la.  

La posta de sol d'Irgo

Si una posta de sol durés minuts, ens semblaria prescindible mirar-la. És la màgia que té el sol quan s’amaga: no espera res ni ningú; simplement desapareix. Van recomanar-me arribar fins Irgo, un petit poble de l’Alta Ribagorça, mig abandonat, de cases velles de pedra posades unes sobre les altres, per poder viure en directe la que ha estat, sens dubte, la posta de sol més bonica que he vist fins ara. L’última llum del dia esmunyint-se pel forat de l’ermita dels afores, va ser la clau per embogir fent fotografies. En aquell moment, vaig despreocupar-me de quedar-me cega, perquè mirar aquella posta de sol va valdre la pena.