Francesc Serra: L'artista al seu taller

L’exposició “L’artista al seu taller” de Francesc Serra ha estat al Centre Cívic de Sant Andreu. És una col·lecció de 33 retrats d’artistes. Serra fou fotògraf, litògraf i, fins i tot, pintor barceloní i modernista.

El primer impacte va ser l’ordre de la sala on es trobaven les fotografies. Era espaiosa i amb parets de color blanc. Les fotografies estaven col·locades a l’alçada dels ulls, alineades unes amb les altres, formant un recorregut tancat que omplia les quatre parets de l’estança. Suposo que acostumada als museus, vaig sentir-me estranya en un lloc tan ampli amb imatges que, en proporció, eren més aviat petites.

Després de centrar-me en les quatre o cinc fotografies primeres, vaig adonar-me que tot eren pintors. Però aleshores vaig topar-me amb un arquitecte i és el que surt representat a la imatge superior; el diferent de tots.

Les fotografies em produïen una tranquil·litat que no endevinava d’on provenia. Vaig arribar a la conclusió que era la formalitat de totes la que provocava benestar. Eren en blanc i negre, i a totes s’hi identificava l’artista en el seu lloc de treball. Un artista elegant, amb una vestimenta que probablement no vaig aconseguir entendre; ja que jo, pintant, em poso al damunt la samarreta més vella del calaix. També va sorprendre’m el fet que no anaven tacats. Així doncs, el més probable és que fossin imatges preparades.

Tot i que les fotografies van semblar-me bastant monòtones, puc dir que l’exposició va agradar-me per poder entendre l’estil i els personatges d’aquella època.

Susan Sontag: "Sobre la fotografía"

Miniaturas de realidad

El fragment que tenim al davant forma part de l’assaig de Susan Sontag anomenat Sobre la fotografia, on reflexiona sobre què comporta la fotografia dins la societat. Va ser publicat l’any 1975 i, posteriorment, en espanyol, l’any 2005. L’autora va néixer l’any 1933 a Nova York, en el si d’una família d’arrels jueves, i fou una excel·lent novel·lista i assagista, pensadora i crítica de la societat nord-americana del moment.

Susan ens situa el fragment en un context filosòfic com és el Mite de la Caverna de Plató; amb el qual compara el món de les imatges amb el món irreal de la caverna, apostant pel fet que la societat segueix empresonada dins. La mirada fotogràfica, per tant, canvia els conceptes vistos des de l’interior de la caverna.

Diferencia la imatge cinematogràfica de la fixa, de manera que aquesta última també pot ser designada com un objecte, ja que pot emmagatzemar-se com qualsevol altre. Ens cita Godard per demostrar-nos que les imatges fotografiades són una màgia falsa i que, realment, són experiències capturades.

Per últim, afirma que fotografiar és apropiar-se d’allò que s’ha fotografiat. Una imatge pot ser una arma de poder, d’informació. Tot el que sabem de llocs llunyans a nosaltres és gràcies a les fotografies; que, a més, ens mostren com era el passat. Les imatges són més impactants que no pas l’escriptura; són miniatures de la realitat que poden pertànyer a cadascú de nosaltres.

Jo opinio que textos com aquest haurien d'expandir-se per la societat, perquè no som conscients del que les imatges signifiquen en un món com el d’avui en dia. Moltes vegades, inconscienment, relacionem la fotografia amb la realitat. Com diu l’autora, la imatge només és un objecte, un retall de la realitat que ens enduem, aplanada. La realitat, en canvi, és tan àmplia.

Personalment, m’agrada l’art de la fotografia; però hi ha vegades que sento que no he de fotografiar un instant. Distorsionaria la realitat que he viscut i que queda gravada en la meva memòria. L’experiència viscuda, després de ser fotografiada, no és el mateix. Adquireix una altra personalitat. Tinc una fotografia penjada a l’habitació on surto amb el meu cantant preferit fent-nos una abraçada. Quan miro aquella imatge, abans d’endinsar-me en el moment viscut, tanco els ulls; perquè la imatge podrà recordar-me una la realitat, però no reproduir-la.  

La posta de sol d'Irgo

Si una posta de sol durés minuts, ens semblaria prescindible mirar-la. És la màgia que té el sol quan s’amaga: no espera res ni ningú; simplement desapareix. Van recomanar-me arribar fins Irgo, un petit poble de l’Alta Ribagorça, mig abandonat, de cases velles de pedra posades unes sobre les altres, per poder viure en directe la que ha estat, sens dubte, la posta de sol més bonica que he vist fins ara. L’última llum del dia esmunyint-se pel forat de l’ermita dels afores, va ser la clau per embogir fent fotografies. En aquell moment, vaig despreocupar-me de quedar-me cega, perquè mirar aquella posta de sol va valdre la pena.