OPINIÓ: EL SURREALISME

El surrealisme és un moviment artístic que només l'havia relacionat amb la pintura. Desconeixia completament l'existència de pel·lícules surrealistes.

Així doncs, va sorprendre'm molt veure Un chien andalou. A més, només havia conegut obres pictòriques de Salvador Dalí, no pas obres filmogràfiques. El surrealisme que plasmava Dalí a les seves teles, m'aclapara per la seva originalitat i imaginació; però no hauria dit mai que hagués participat en pel·lícules surrealistes.

I quina és la raó per la qual he decidit escriure aquest petit article? Doncs és així de senzill: ahir a la nit vaig tenir un somni. Sí, vaig somiar com ho feien Dalí i Buñuel, per exemple. I he d'afegir que ha estat tan estrany com reproduien els seus films. Al meu somni hi apareixia una parella homosexual que vivia al camp, o això és el que he suposat per la casa austera en la qual vivien. Un d'ells era pastor i l'altre no ho recordo. La seva mascota era una ovelleta blanca, molt petita. Aquest animaló s'obria el pit cada vegada que volia menjar. Com si tingués una cremallera brodada: se la baixava i en treia llana, la qual es ficava a la boca; mastegava i es tornava a pujar la cremallera. El paisatge no s'apreciava i el fons era fosc. Un dels nois feia les feines de la casa amb estris que estaven torts, sostinguts a l'aire. De sobte, el pagés enlairava el bastó i l'escena tremolava. Els personatges s'allunyaven i descobria que vivien en un mini planeta on només hi cabien ells; com el del Petit Príncep. Aleshores els objectes es confonien amb l'animal i els nois i aquests anaven perdent parts del seu cos, que suraven a l'aire. Tots els personatges i objectes han acabat desapareixent en un punt negre. M'he despertat amb una mica de suor freda.

Aquesta petita experiència m'ha fet comprendre els directors del surrealisme. Algú havia d'aparèixer i plasmar aquestes coses tant extranyes del subconscient, perquè formen part de nosaltres i perquè no tot en aquesta vida està tant quadriculat. Podem traspassar els límits del "normal" i arriscar-nos. Un agraïment per aquells que han apostat per aquest cinema.

À BOUT DE SOUFFLE (Al final de l'escapada)

FITXA TÈCNICA I ARTÍSTICA:

Director: Jean-LUc Godard
Productor: Georges De Beauregard
Guionista: Jean-Luc Godard
Música: Marcial Solal
So: Jacques Maumont
Fotografia: Raoul Coutard
Muntatge: Cécile Decugis
Maquillatge: Phuong Maittret
Protagonistes: Jean-Paul Belmondo, Jean Seberg i Daniel Boulanger
País: França
Data d'estrena: 1960
Gènere: Drama romàntic
Duració: 89mins

ARGUMENT:

Michael Poiccard és un exfigurant de cinema que roba un cotxe a Marsella per tal de poder arribar a París. Durant el viatge, mata a un motorista de la policia, fet que no impedeix que segueixi el seu trajecte. Un cop a París, roba diners a una amiga i busca a Patricia, una noia burgesa americana. Per treure's uns diners, ven el New York Herald Tribune. Aspora a matricular-se a la Sorbona. Viu una relació amorosa amb la jove americana i creu haver trobat la llibertat. El que ell ignora és que la policia l'està buscant per la mort del motorista. La noia, per aconseguir que ell no estigui prop seu, decidex denunciar-lo a la policia. El protagonista, abatut per les persecussions, cau a terra, sense alè.

IMPORTÀNCIA DINS LA HISTÒRIA DEL CINEMA:

"Al final de l'escapada" és una pel·lícula representativa de la Nouvelle Vague, un moviment cinematogràfic dins el qual hi destaca el director de la nostra pel·lícula: Jean-Luc Godard. 

L'impacte que va tenir aquest film al món del cinema va ser, en gran part, degut a la manera com Jean-Luc presenta el seu punt de vista en el que va ser el seu gran primer treball. A més, dirigeix la història sense ocultar homenatges a cineastes que admira com, per exemple, Preminger. Alguns dels aspectes que han caracteritzat aquesta pel·lícula són la ruptura del raccord, ja que desapareix la preocupació per mantenir el raccord entre dos plans consecutius; l'ús del so real, l'ús d'elements narratius en cartells del carrer, per exemple; i finalment, és cinema d'autor,és a dir, el protagonista no duu a terme grans missions sinó que els problemes són de tipus psicològic i sorgeixen dins seu.

Jean-Luc, igual que Merville, proposava un llenguatge visual atrevit, insolent, amb el qual va aconseguir un gran valor narratiu de la imatge.

OSCARS 2016

Els premis Oscar són uns premis anuals concedits per l'AMPAS (Academy of Motion Picture Arts and Sciences) en reconeixement als directors, actors i escriptors, entre d'altres, del món cinematogràfic. És el màxim honor del cinema. Cada any es transmet en directe en més de cent països.

Enguany, el 28 de febrer, s'ha celebrat l'edició número 88 de la gala. Els premis més representatius han estat:

MILLOR PEL·LÍCULA: Spotlight de McCarthy
Amb sis nominacions i dos premis. Narra la fascinant història real de la investigació guanyadora del premi Pulitzer a càrreg del Boston Globe, que va causar una crisi en una de les institucions més antigues i seguides del món.

MILLOR DIRECTOR: Alejandro González Iñárritu (El renacido)
Amb dotze nominacions i tres premis. És un director de cinema, guionista, productor de cinema i compositor mexicà.

MILLOR ACTRIU: Brie Larson (La habitación)
Amb quatre nominacions i un premi. És una actriu i directora de curtmetratges californiana. Debutà com a actriu als set anys.

MILLOR ACTOR: Leonardo di Caprio (El renacido)
Amb dotze nominacions i tres premis. Ha aconseguit el seu premi després d'estar nominat cinc vegades als Òscar i guanyar el Globus d'Or. És actor i productor d'Estats Units i, a més, mostra un fort compromís amb l'ecologia.

MILLOR ACTRIU DE REPARTIMENT: Alicia Vikander (La chica danesa)
Amb quatre nominacions i un premi. És una actriu sueca.

MILLOR ACTOR DE REPARTIMENT: Mark Rylance (El puente de los espías)
Amb sis nominacions i un premi. És un actor, director de teatre i dramaturg anglès.

MILLOR PEL·LÍCULA DE PARLA NO ANGLESA: El hijo de Saúl (Hongria) de László Nemes.
La pel·lícula narra com, durant l'horror del camp de concentració d'Auschwitz, un jueu encarregat de cremar els cadàvers, intenta salvar el cos d'un nen el qual pren com a fill.

L'ARGUMENT DE "PS. I LOVE YOU"

"PS. I love you" és una pel·lícula de l'any 2007, dirigida per Richard LaGravense i escrita per aquest mateix juntament amb Steve Rogers. Està basada en una novel·la de Cecelia Ahern que duu el mateix nom que la pel·lícula. Tracta el tema del drama i ens l'explica des del punt de vista d'una noia relativament jove que ha quedat vídua.

L'estructura argumental s'inicia amb la vida diària del matrimoni protagonista. S'explica com, ràpidament, superaven les discussions ja que l'amor entre ells era més gran que qualsevol obstacle. Però, accidentalment, ell mor de càncer cerebral i la vida de la noia canvia completament. Es mostra aïllada dels seus familiars i amics fins que, el dia del seu 30è aniversari, rep per correu una petita ràdio des de la qual, la veu d'ell, li diu que rebrà una carta cada mes amb indicacions per seguir endavant. Totes finalitzen amb la mateixa postdata, PD: T'estimo. La pel·lícula narra com ella torna a obrir-se a la vida amb l'ajut d'ell i com va superant, a mesura que passa el temps, les dificultats que se li plantegen respecte el treball laboral, l'amor o l'amistat.

La noia juga un paper clau en l'argument, i és que aquest l'acompanya durant l'any posterior a la mort del seu marit. Ell, per la seva banda, és qui la guia a crear aquest argument; per tant, probablement sense l'intervenció del marit, ella no hagués pogut continuar endavant.

Aquest argument no em recorda a cap altra pel·lícula ni novel·la; de fet, em sembla força interessant i original el fet de donar-li importància al recorregut que fa ella gràcies a les cartes, que no pas a la pròpia mort d'ell. Complementàriament, seria més comú trobar-nos amb un relat que comença als inicis de la relació amorosa de la parella i acaba amb la mort d'ell; però no és així. Va captivar-me el llibre i, posteriorment, també ho ha fet la pel·lícula.