Així doncs, va sorprendre'm molt veure Un chien andalou. A més, només havia conegut obres pictòriques de Salvador Dalí, no pas obres filmogràfiques. El surrealisme que plasmava Dalí a les seves teles, m'aclapara per la seva originalitat i imaginació; però no hauria dit mai que hagués participat en pel·lícules surrealistes.
I quina és la raó per la qual he decidit escriure aquest petit article? Doncs és així de senzill: ahir a la nit vaig tenir un somni. Sí, vaig somiar com ho feien Dalí i Buñuel, per exemple. I he d'afegir que ha estat tan estrany com reproduien els seus films. Al meu somni hi apareixia una parella homosexual que vivia al camp, o això és el que he suposat per la casa austera en la qual vivien. Un d'ells era pastor i l'altre no ho recordo. La seva mascota era una ovelleta blanca, molt petita. Aquest animaló s'obria el pit cada vegada que volia menjar. Com si tingués una cremallera brodada: se la baixava i en treia llana, la qual es ficava a la boca; mastegava i es tornava a pujar la cremallera. El paisatge no s'apreciava i el fons era fosc. Un dels nois feia les feines de la casa amb estris que estaven torts, sostinguts a l'aire. De sobte, el pagés enlairava el bastó i l'escena tremolava. Els personatges s'allunyaven i descobria que vivien en un mini planeta on només hi cabien ells; com el del Petit Príncep. Aleshores els objectes es confonien amb l'animal i els nois i aquests anaven perdent parts del seu cos, que suraven a l'aire. Tots els personatges i objectes han acabat desapareixent en un punt negre. M'he despertat amb una mica de suor freda.
Aquesta petita experiència m'ha fet comprendre els directors del surrealisme. Algú havia d'aparèixer i plasmar aquestes coses tant extranyes del subconscient, perquè formen part de nosaltres i perquè no tot en aquesta vida està tant quadriculat. Podem traspassar els límits del "normal" i arriscar-nos. Un agraïment per aquells que han apostat per aquest cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada