L'exposició World Press Photo 2015 va mostrar-se fins el passat cap de setmana al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Les fotografies van aconseguir endinsar-nos en un altre món. La majoria d'elles van ser trobades però també n'hi havia alguna en què l'autor confessava que havia estat preparada com, per exemple, la primera amb què ens vam topar: la fotografia d'una parella homosexual.
Moltes de les fotografies, de guerres o conflictes a Israel o al Marroc, exposen una realitat que vol ser criticada pel fotògraf. Van impactar-me totes aquelles relacionades amb morts o amb el moment anterior a la defunció, com la fotografia d'un home condemnat a pena de mort.
Just en el moment en què començava a conscienciar-me de la temàtica de l'exposició, va sorprendre'm veure fotografies completament diferents: animals i futbolistes. També n'hi havia d'emotives com la d'un nen xiuxiuejant a cau d'orella de l'altre després d'haver compartit la xocolata que havia rebut com a regal del seu aniversari.
Personalment, opino que és una exposició ben trobada pel missatge que volen transmetre les fotografies, més que per la bellesa d'aquestes. He d'afegir que les explicacions que acompanyaven les imatges van donar un sentit a allò que vèiem; no hauria estat el mateix observar certes fotografies sense saber què eren i què simbolitzaven.
"La
culpa" és un curtmetratge escrit i dirigit per David Victori l'any 2010 a
Espanya. Podem dividir-lo en dues parts: la primera, imaginària, i la segona,
real.
El curt s’inicia amb la imatge d’unes escales circulars
que el director aprofita per presentar els títols. El protagonista (Carlus
Fàbrega) es dirigeix a obrir la porta d'un cinquè primera quan ens sorprèn un
muntatge retrospectiu o flashback, necessari per comprendre l'acció del
personatge. Un home (Cesc Gómez) va assassinar la dona del protagonista per
robar-li la bossa de mà i aquest planeja venjar-se. Puja a casa de
l'antagonista i li tira un tret, just en el moment en què el fill veu morir el
seu pare. El sentiment de culpa del protagonista impedeix quearribi a la sortida de l’edifici i es queda en un bucle
constant del cinquè pis. Ens adonem que era imaginari quan l’acció torna a
començar i el protagonista no mata l’antagonista, sinó que és aquest últim qui
el persegueix escales avall amb una pistola. Aquest cop, el vidu aconsegueix
sortir de l’edifici mentre que l’assassí queda atrapat en el bucle.
L’enquadrament és horitzontal i la composició,
majoritàriament, en regla de terços. Del gran nombre de moviments de càmera que
hi ha, podríem destacar: el tràvelling enrere en la presa en què el marit
camina parlant per telèfon i l’interessant moviment que apareix dues vegades,
en la seqüència imaginària en què ell ja ha matat l’assassí i en la real en què
s’apropa a l’estança de l’interior de la casa.
Al principi del curt trobem un pla zenital de les escales
de l’interior del bloc de pisos. El director fa servir angles picats i
contrapicats quan els personatges estan baixant per aquestes escales. Els angles
a ran es presenten quan el protagonista s’arrossega per terra amb les tisores
clavades i quan aquest mateix es disposa a baixar les escales.
L’escena està filmada de nit; per tant, la il·luminació
és artificial difusa i molts cops costa distingir certs detalls. Les
transicions o signes de puntuació són talls en sec que van empalmant les
preses. La banda sonora agafa una gran importància en els moments de tensió com
en els avançaments amb la pistola o les corregudes escales avall.
El treball dels actors és molt bo. Transmeten emocions i
estan endinsats en els seus personatges. El director ha volgut explicar el
càstig que li pertany a aquell que té la culpa, de no poder- se’n desempallegar
mai. Aquest curtmetratge té moltes
semblances amb “Epilog” de Tom Tykwer i amb la pel·lícula “Matrix” pel que fa a
la seqüència de les escales.
Personalment, m’ha sorprès la originalitat del curt.
Considero que el treball del director ha estat molt encertat i que l’extensió
és la correcta; tot i que si hagués de proposar-ne una variació, l’escurçaria.
Aquest curtmetratge deu haver provocat una reflexió de la majoria dels
espectadors que l'han vist.
