"EN EL MEDIO"

El títol d’aquest programa argentí vol referir-se al fet que nosaltres, la societat, ens situem al mig del mitjans; “en el medio de los medios”.

Primerament, ens aporta un seguit de definicions que designen la televisió com un mitjà de comunicación, una eina social, que ens genera opinió, que ens forma i ens educa. Allò indispensable perquè una idea pugui ser televisada és que ha de ser d’actualitat.

Seguidament, el programa fa un repàs ràpid de la història de la televisió, de la qual destacarem que, als anys 50, aquesta només era present en bars, on hi havia aglomeracions de gent al voltant d’aquesta. Als anys 60, neixen un gran nombre de canals (com "canaltrece") i la televisió comença a estar a l’avast de l’àmbit familiar.

La televisió es cuida de confirmar realitats suposades. Cada un dels diferents canals, escullen quines informacions donar, quina importància donar-los a cada una d’elles i com presentar-les. Les empreses televisives en són les encarregades. Tot i que poden haver-hi diferents programes com informatius, telenovel·les, artístics, policíacs, etc., tots ells són un reflex de la realitat; i és per això que tenen petites variacions quan són reproduits en altres països que no és l’original.

L'audiència pot desxifrar-se a partir d'enquestes. El "prime time" d'Argentina, és a dir, quan hi ha un nombre més gran de persones amb la televisió encesa, és entre les vuit del vespre i les dotze de la nit. El rating (audiència d'un programa respecte el nombre de ciutadans) és important sempre i quan l'objectiu del programa sigui obtenir un benefici. A l'hora d'emetre i rodar un programa, s'ha de tenir en compte a quin sector social es vol arribar.

"En el medio" finalitza afirmant que la televisió és insaciable i que, sobretot, hem de tenir sempre present que els mitjans de comunicació trien allò que volen explicar-nos.

Penso que aquest programa sí que podria relacionar-se amb la televisió europea i, més en concret, amb l'espanyola; perquè al cap i a la fi, tota la televisió és una empresa i, com a tal, té un objectiu: obtenir beneficis per poder invertir en altres programes i així créixer com a cadena. Probablement, el "prime time" d'Europa ha de ser per sota de l'establert a Argentina, i el d'Espanya, una mica superior, ja que a partir de les nou del vespre comencen els informatius i molts espectadors van més tard de les dotze a dormir. A més, també és un important mitjà de comunicació i formatiu.

Opino que el programa sintetitzava bé el que hem après a classe sobre la televisió. Bàsicament, m'ha impactat la definició de la televisió com un mirall, perquè és ben cert que ens retransmet tot allò que nosaltres som, i suposo que per això ens agraden un tipus de programes o uns altres; perquè no tots som iguals, i n'hi ha de diversos per tothom, de manera que d'una forma o altra, la televisió és un reflex de nosaltres, un reflex de la realitat, moltes vegades matatizada o creada, però semblant a la nostra.

LLIBRE V.S PEL·LÍCULA: La lladre de llibres

Sempre ha estat un gran tema de debat el fet que una història s'expliqui mitjançant un llibre, una pel·lícula o ambdos alhora. Quina versió és millor? Quina pitjor? Quina és la preferida pel receptor?

La majoria de vegades primer es redacta el llibre i després se'n roda una pel·lícula. Tot i això, potser el títol s'escampa més mitjançant el cinema. He de dir que és bastant còmic sentir algú que diu: "Em compraré el llibre d'aquesta pel·lícula". No vull arribar-me a imaginar com de complicat ha de ser escriure una novel·la després de veure la història a les grans pantalles; ja que penso que el llibre aprofundeix molt més en tots els àmbits del relat.

Aquest xoc el vaig veure clar en "La lladre de llibres". Primerament, vaig llegir-me el llibre, escrit l'any 2005 per l'australià Markus Zusak i, posteriorment, vaig veure la pel·lícula, dirigida per Brian Percival el 2014. Trobo que d'aquesta manera és com val més la pena fer-ho.

El relat se situa dins el context de la Segona Guerra Mundial, a un poblet prop de Munich. Allà el matrimoni Hubermann rebrà una nena adoptada, Liesel, que ha perdut el germà durant el viatge, i que és filla d'una dona comunista. L'adaptació a la nova vida serà més fàcil amb Hans, el seu nou pare, i Rudy, de qui es farà amiga ben aviat. La trama es complica quan a casa dels Hubermann arriba Max, un jueu fill d'un amic de la família, a qui acullen en secret. Dins aquest context, Liesel troba repòs en la literatura.

El llibre va emocionar-me en molts sentits. Liesel tenia una personalitat molt definida, comprensible i molt ben plasmada; i els del seu voltant també. Va impactar-me el fet que la narradora fos la mort, i això va causar una percepció molt més real i original de la història.

La pel·lícula va agradar-me moltíssim perquè suposo que venia molt ben documentada del llibre. El treball dels actors és excel·lent, feien posar la pell de gallina. El que no vaig entendre és per què el director havia passat per alt detalls del llibre que justament van ser els més emotius, els que van fer-me caure llàgrimes davant de pàgines.

A mitjans de la pel·lícula, Hans ha de marxar de casa perquè ha estat cridat a la guerra. Liesel i la seva mare Rosa l'acompanyen a l'estació de tren per acomiadar-lo. Setmanes enrere, havien caigut bombes al poble i els ciutadans havien de restar força estona amagats en soterranis. En aquesta situació silenciosa i plena de temors, Liesel contava en veu alta històries, fet que distreia grans i petits del que passava fora i deixaven de preocupar-se'n tant. Així doncs, al llibre, Hans li diu a Liesel just abans de pujar al tren que no deixi d'explicar relats, que és un bri d'esperança pels ciutadans i que ho fa realment bé, i també li diu que cuidi de Rosa. A la pel·lícula, només li diu això últim de la seva mare.

Un dia en què Liesel ja trobava a faltar a Max perquè havia hagut de fugir, cau una bomba inesperada al poble i moren tots excepte la nena, que estava escrivint al soterrani de casa seva com molt sovint feia. Un cop aconsegueixen treure-la de sota les restes, Liesel es troba amb els cossos de la seva família i de Rudy. Al llibre es llença damunt de Hans sense arribar a creure's-ho i plora desconsoladament mentres va balbucejant "pare". Aleshores, veu una mica més enllà l'instrument que sempre l'acompanyava, l'acordió, i decideix deixar-lo damunt el seu cos. Aquest detall tan significatiu, no apareix a la pel·lícula, en la quan la nena simplement plora damunt d'ell.

Acabada la guerra i al cap d'uns anys, Liesel treballa en una botiga, en la qual hi arriba un noi que pregunta per ella: Max. Quan surt, la noia s'emporta una gran sorpresa, i a la pel·lícula s'abracen i s'acaba l'escena. Al llibre, en canvi, ella corre a llençar-se al seu coll, tremolosa, mentre amb la veu trencada li surt la paraula "Max". I els dos cauen agenollats, abraçats, fatigats per tota aquella emoció que acaben de deixar anar, mentre segueixen plorant. Em pregunto per què l'escena no ha estat representada d'aquesta manera tan sincera i emotiva a la pel·lícula.

Per últim, com he comentat, la narradora és la mort. I el llibre impressiona moltes vegades per això. A la pel·lícula, en canvi, no se'n fa garire esment.

Aquesta és una comparació com moltes altres entre un llibre i una pel·lícula. Ja he llegit el llibre dues vegades i la pel·lícula també l'he vista un parell de cops. Molt i molt recomanable tant un com l'altra. Fa viure una de les històries més brillants que mai he conegut. Un agraïment ben sincer cap a l'autor i el director.

CARROS DE FOC

"Carros de foc" és una pel·lícula britànica de l'any 1981 de gènere dramàtic, històric i d'esports. Va ser dirigida per Hugh Hudson, David Puttam va ser l'encarregat de la producció i Collin Welland del guió. L'extraordinària i coneguda banda sonora va ser composada per Vangelis.

L'argument es basa en dos estudiants de Cambridge que es preparen per competir en atletisme als Jocs Olímpics de París 1924. L'un és un famós esportista, cristià i humil, Eric Liddell (Ian Charleson) i l'altre és un jueu que no se sent integrat dins una Anglaterra cristiana, Harold Abrahams (Ben Cross). Les seves raons personals els duran a voler aconseguir la victòria en aquests jocs, cadaun d'ells en una modalitat diferent d'atletisme: 400 i 100 metres, respectivament.

La pel·lícula s'inicia amb el grup d'atletes corrent vora les costes angleses. Comença la banda sonora i la càmera va enfocant els corredors que tindran més representació a la pel·lícula. Penses que t'explicaran la història de tots ells però, bàsicament, només coneixeràs la de dos dels esportistes. Va costar-me una mica ubicar-me en l'argument ja que es presentaven flashbacks entremig de protagonista diferent, però poc a poc vaig anar entenent d'on provenien Eric i Harold.

D'aquest primer recordo l'escena en què el corredor estava predicant a un grup de gent sota paraigües, fet que anirà molt relacionat amb el que l'impulsa a corre: Déu. Diu que li ha donat unes facultats per ser bon corredor i que no pot decebre'l perquè sent que el satisfà quan triomfa. També em va agradar la relació que va fer el director, si no m'equivoco, entre un moment de la infància en què li ensenyen a Lidell que els diumenges no es corre i el fet que, posteriorment, als Jocs, ell digui que no pot córrer la cursa de diumenge encara que el vulguin convèncer que és molt important per la pàtria anglesa.

Del segon, Harold, em sorprengué la seva exigència amb ell mateix fins al punt de contractar el millor entrenador professional. Harold necessita incorporar-se en aquesta societat que veu tan diferent a les seves creences. Altrament, és un personatge que no sap perdre, perquè per ell no guanyar significa no recompensar les hores de treball i esforç. Aquesta manera de ser és el que li dificulta la relació amb la seva nòvia, la qual finalment acabarà bé. Ella és qui li diu que ha d'aprendre que no sempre es pot guanyar, que fora hi ha molts atletes bons com ell. El treball dels actors, és extraordinari, en concret dels dos protagonistes.

M'agrada que a més de la vida d'atletes, la pel·lícula mostra altres detalls com l'escena en què l'amic de Harold (em sembla, ja que com he esmentat em va costar identificar els personatges al principi) està escrivint una carta als seus pares, l'escena en què els dos es tanquen a xerrar a l'habitació o l'escena tan causal com és la dels àpats a Cambridge.

Trobo que l'espai és molt impactant perquè partim de l'ambient senzill d'uns personatges que ja hem conegut, que el director ja ha aconseguit apropar-los a l'espectador, i aleshores els transporta a París, amb aquell vaixell immens, per arribar a la pista d'atletisme, desfilar i començar les proves professionals, amb un públic immens i amb tot en joc. Fins i tot, es crea un sentiment de nerviosisme en l'espectador que ja titlla d'amics seus aquells dos joves i que només vol la victòria per ells.

El final de la pel·lícula era esperat però no per això despreciable; al contrari, va satisfer l'espectador que s'esperava un final feliç. Tot i això, com que va allargar-se el moment en què ella espera Harold i ja no quedava ningú a l'estació de trens, semblava que el guanyador no havia d'aparèixer.

Per concloure, dir que he gaudit molt mirant la pel·lícula, era addictiva. Dóna grans valors d'esforç i de moure's per les pròpies creences malgrat el que recriminin la majoria. Un agraïment al director per haver aconseguit tanta profunditat en els seus personatges!