CARROS DE FOC

"Carros de foc" és una pel·lícula britànica de l'any 1981 de gènere dramàtic, històric i d'esports. Va ser dirigida per Hugh Hudson, David Puttam va ser l'encarregat de la producció i Collin Welland del guió. L'extraordinària i coneguda banda sonora va ser composada per Vangelis.

L'argument es basa en dos estudiants de Cambridge que es preparen per competir en atletisme als Jocs Olímpics de París 1924. L'un és un famós esportista, cristià i humil, Eric Liddell (Ian Charleson) i l'altre és un jueu que no se sent integrat dins una Anglaterra cristiana, Harold Abrahams (Ben Cross). Les seves raons personals els duran a voler aconseguir la victòria en aquests jocs, cadaun d'ells en una modalitat diferent d'atletisme: 400 i 100 metres, respectivament.

La pel·lícula s'inicia amb el grup d'atletes corrent vora les costes angleses. Comença la banda sonora i la càmera va enfocant els corredors que tindran més representació a la pel·lícula. Penses que t'explicaran la història de tots ells però, bàsicament, només coneixeràs la de dos dels esportistes. Va costar-me una mica ubicar-me en l'argument ja que es presentaven flashbacks entremig de protagonista diferent, però poc a poc vaig anar entenent d'on provenien Eric i Harold.

D'aquest primer recordo l'escena en què el corredor estava predicant a un grup de gent sota paraigües, fet que anirà molt relacionat amb el que l'impulsa a corre: Déu. Diu que li ha donat unes facultats per ser bon corredor i que no pot decebre'l perquè sent que el satisfà quan triomfa. També em va agradar la relació que va fer el director, si no m'equivoco, entre un moment de la infància en què li ensenyen a Lidell que els diumenges no es corre i el fet que, posteriorment, als Jocs, ell digui que no pot córrer la cursa de diumenge encara que el vulguin convèncer que és molt important per la pàtria anglesa.

Del segon, Harold, em sorprengué la seva exigència amb ell mateix fins al punt de contractar el millor entrenador professional. Harold necessita incorporar-se en aquesta societat que veu tan diferent a les seves creences. Altrament, és un personatge que no sap perdre, perquè per ell no guanyar significa no recompensar les hores de treball i esforç. Aquesta manera de ser és el que li dificulta la relació amb la seva nòvia, la qual finalment acabarà bé. Ella és qui li diu que ha d'aprendre que no sempre es pot guanyar, que fora hi ha molts atletes bons com ell. El treball dels actors, és extraordinari, en concret dels dos protagonistes.

M'agrada que a més de la vida d'atletes, la pel·lícula mostra altres detalls com l'escena en què l'amic de Harold (em sembla, ja que com he esmentat em va costar identificar els personatges al principi) està escrivint una carta als seus pares, l'escena en què els dos es tanquen a xerrar a l'habitació o l'escena tan causal com és la dels àpats a Cambridge.

Trobo que l'espai és molt impactant perquè partim de l'ambient senzill d'uns personatges que ja hem conegut, que el director ja ha aconseguit apropar-los a l'espectador, i aleshores els transporta a París, amb aquell vaixell immens, per arribar a la pista d'atletisme, desfilar i començar les proves professionals, amb un públic immens i amb tot en joc. Fins i tot, es crea un sentiment de nerviosisme en l'espectador que ja titlla d'amics seus aquells dos joves i que només vol la victòria per ells.

El final de la pel·lícula era esperat però no per això despreciable; al contrari, va satisfer l'espectador que s'esperava un final feliç. Tot i això, com que va allargar-se el moment en què ella espera Harold i ja no quedava ningú a l'estació de trens, semblava que el guanyador no havia d'aparèixer.

Per concloure, dir que he gaudit molt mirant la pel·lícula, era addictiva. Dóna grans valors d'esforç i de moure's per les pròpies creences malgrat el que recriminin la majoria. Un agraïment al director per haver aconseguit tanta profunditat en els seus personatges!