LLIBRE V.S PEL·LÍCULA: La lladre de llibres

Sempre ha estat un gran tema de debat el fet que una història s'expliqui mitjançant un llibre, una pel·lícula o ambdos alhora. Quina versió és millor? Quina pitjor? Quina és la preferida pel receptor?

La majoria de vegades primer es redacta el llibre i després se'n roda una pel·lícula. Tot i això, potser el títol s'escampa més mitjançant el cinema. He de dir que és bastant còmic sentir algú que diu: "Em compraré el llibre d'aquesta pel·lícula". No vull arribar-me a imaginar com de complicat ha de ser escriure una novel·la després de veure la història a les grans pantalles; ja que penso que el llibre aprofundeix molt més en tots els àmbits del relat.

Aquest xoc el vaig veure clar en "La lladre de llibres". Primerament, vaig llegir-me el llibre, escrit l'any 2005 per l'australià Markus Zusak i, posteriorment, vaig veure la pel·lícula, dirigida per Brian Percival el 2014. Trobo que d'aquesta manera és com val més la pena fer-ho.

El relat se situa dins el context de la Segona Guerra Mundial, a un poblet prop de Munich. Allà el matrimoni Hubermann rebrà una nena adoptada, Liesel, que ha perdut el germà durant el viatge, i que és filla d'una dona comunista. L'adaptació a la nova vida serà més fàcil amb Hans, el seu nou pare, i Rudy, de qui es farà amiga ben aviat. La trama es complica quan a casa dels Hubermann arriba Max, un jueu fill d'un amic de la família, a qui acullen en secret. Dins aquest context, Liesel troba repòs en la literatura.

El llibre va emocionar-me en molts sentits. Liesel tenia una personalitat molt definida, comprensible i molt ben plasmada; i els del seu voltant també. Va impactar-me el fet que la narradora fos la mort, i això va causar una percepció molt més real i original de la història.

La pel·lícula va agradar-me moltíssim perquè suposo que venia molt ben documentada del llibre. El treball dels actors és excel·lent, feien posar la pell de gallina. El que no vaig entendre és per què el director havia passat per alt detalls del llibre que justament van ser els més emotius, els que van fer-me caure llàgrimes davant de pàgines.

A mitjans de la pel·lícula, Hans ha de marxar de casa perquè ha estat cridat a la guerra. Liesel i la seva mare Rosa l'acompanyen a l'estació de tren per acomiadar-lo. Setmanes enrere, havien caigut bombes al poble i els ciutadans havien de restar força estona amagats en soterranis. En aquesta situació silenciosa i plena de temors, Liesel contava en veu alta històries, fet que distreia grans i petits del que passava fora i deixaven de preocupar-se'n tant. Així doncs, al llibre, Hans li diu a Liesel just abans de pujar al tren que no deixi d'explicar relats, que és un bri d'esperança pels ciutadans i que ho fa realment bé, i també li diu que cuidi de Rosa. A la pel·lícula, només li diu això últim de la seva mare.

Un dia en què Liesel ja trobava a faltar a Max perquè havia hagut de fugir, cau una bomba inesperada al poble i moren tots excepte la nena, que estava escrivint al soterrani de casa seva com molt sovint feia. Un cop aconsegueixen treure-la de sota les restes, Liesel es troba amb els cossos de la seva família i de Rudy. Al llibre es llença damunt de Hans sense arribar a creure's-ho i plora desconsoladament mentres va balbucejant "pare". Aleshores, veu una mica més enllà l'instrument que sempre l'acompanyava, l'acordió, i decideix deixar-lo damunt el seu cos. Aquest detall tan significatiu, no apareix a la pel·lícula, en la quan la nena simplement plora damunt d'ell.

Acabada la guerra i al cap d'uns anys, Liesel treballa en una botiga, en la qual hi arriba un noi que pregunta per ella: Max. Quan surt, la noia s'emporta una gran sorpresa, i a la pel·lícula s'abracen i s'acaba l'escena. Al llibre, en canvi, ella corre a llençar-se al seu coll, tremolosa, mentre amb la veu trencada li surt la paraula "Max". I els dos cauen agenollats, abraçats, fatigats per tota aquella emoció que acaben de deixar anar, mentre segueixen plorant. Em pregunto per què l'escena no ha estat representada d'aquesta manera tan sincera i emotiva a la pel·lícula.

Per últim, com he comentat, la narradora és la mort. I el llibre impressiona moltes vegades per això. A la pel·lícula, en canvi, no se'n fa garire esment.

Aquesta és una comparació com moltes altres entre un llibre i una pel·lícula. Ja he llegit el llibre dues vegades i la pel·lícula també l'he vista un parell de cops. Molt i molt recomanable tant un com l'altra. Fa viure una de les històries més brillants que mai he conegut. Un agraïment ben sincer cap a l'autor i el director.