Els Premis Globuls d'Or són, després dels Oscar i els Grammys, els guardons estadounidencs anuals més importants en l'àmbit del cinema americà. Són atorgats des de l'any 1944 per l'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood. Fins l'any 1961, la cerimònia se celebrava a Los Angeles i, actualment, la seu és a Beverly Hills.
Enguany, la gala ha estat presentada per Ricky Gervais. D'entre els noms que destaquen, hi trobem El Renacido, premi a la millor pel·lícula drampatica, millor director i millor actor per Leonardo DiCaprio. Brie Larson ha guanyat el premi a la millor actriu en la pel·lícula La Habitación. En quant al millor guió, ha sortit guanyador Aaron Sorkin per Steve Jobs. La millor pel·lícula de parla no anglesa ha estat per a El Hijo de Saúl. També hauríem de destacar el premi per a la millor actriu en mini-sèrie o telefilm: Lady Gaga.
L'exposició World Press Photo 2015 va mostrar-se fins el passat cap de setmana al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Les fotografies van aconseguir endinsar-nos en un altre món. La majoria d'elles van ser trobades però també n'hi havia alguna en què l'autor confessava que havia estat preparada com, per exemple, la primera amb què ens vam topar: la fotografia d'una parella homosexual.
Moltes de les fotografies, de guerres o conflictes a Israel o al Marroc, exposen una realitat que vol ser criticada pel fotògraf. Van impactar-me totes aquelles relacionades amb morts o amb el moment anterior a la defunció, com la fotografia d'un home condemnat a pena de mort.
Just en el moment en què començava a conscienciar-me de la temàtica de l'exposició, va sorprendre'm veure fotografies completament diferents: animals i futbolistes. També n'hi havia d'emotives com la d'un nen xiuxiuejant a cau d'orella de l'altre després d'haver compartit la xocolata que havia rebut com a regal del seu aniversari.
Personalment, opino que és una exposició ben trobada pel missatge que volen transmetre les fotografies, més que per la bellesa d'aquestes. He d'afegir que les explicacions que acompanyaven les imatges van donar un sentit a allò que vèiem; no hauria estat el mateix observar certes fotografies sense saber què eren i què simbolitzaven.
"La
culpa" és un curtmetratge escrit i dirigit per David Victori l'any 2010 a
Espanya. Podem dividir-lo en dues parts: la primera, imaginària, i la segona,
real.
El curt s’inicia amb la imatge d’unes escales circulars
que el director aprofita per presentar els títols. El protagonista (Carlus
Fàbrega) es dirigeix a obrir la porta d'un cinquè primera quan ens sorprèn un
muntatge retrospectiu o flashback, necessari per comprendre l'acció del
personatge. Un home (Cesc Gómez) va assassinar la dona del protagonista per
robar-li la bossa de mà i aquest planeja venjar-se. Puja a casa de
l'antagonista i li tira un tret, just en el moment en què el fill veu morir el
seu pare. El sentiment de culpa del protagonista impedeix quearribi a la sortida de l’edifici i es queda en un bucle
constant del cinquè pis. Ens adonem que era imaginari quan l’acció torna a
començar i el protagonista no mata l’antagonista, sinó que és aquest últim qui
el persegueix escales avall amb una pistola. Aquest cop, el vidu aconsegueix
sortir de l’edifici mentre que l’assassí queda atrapat en el bucle.
L’enquadrament és horitzontal i la composició,
majoritàriament, en regla de terços. Del gran nombre de moviments de càmera que
hi ha, podríem destacar: el tràvelling enrere en la presa en què el marit
camina parlant per telèfon i l’interessant moviment que apareix dues vegades,
en la seqüència imaginària en què ell ja ha matat l’assassí i en la real en què
s’apropa a l’estança de l’interior de la casa.
Al principi del curt trobem un pla zenital de les escales
de l’interior del bloc de pisos. El director fa servir angles picats i
contrapicats quan els personatges estan baixant per aquestes escales. Els angles
a ran es presenten quan el protagonista s’arrossega per terra amb les tisores
clavades i quan aquest mateix es disposa a baixar les escales.
L’escena està filmada de nit; per tant, la il·luminació
és artificial difusa i molts cops costa distingir certs detalls. Les
transicions o signes de puntuació són talls en sec que van empalmant les
preses. La banda sonora agafa una gran importància en els moments de tensió com
en els avançaments amb la pistola o les corregudes escales avall.
El treball dels actors és molt bo. Transmeten emocions i
estan endinsats en els seus personatges. El director ha volgut explicar el
càstig que li pertany a aquell que té la culpa, de no poder- se’n desempallegar
mai. Aquest curtmetratge té moltes
semblances amb “Epilog” de Tom Tykwer i amb la pel·lícula “Matrix” pel que fa a
la seqüència de les escales.
Personalment, m’ha sorprès la originalitat del curt.
Considero que el treball del director ha estat molt encertat i que l’extensió
és la correcta; tot i que si hagués de proposar-ne una variació, l’escurçaria.
Aquest curtmetratge deu haver provocat una reflexió de la majoria dels
espectadors que l'han vist.
divendres, 27 de novembre del 2015
Películ·la 3: Matrix
Matrix és una pel·lícula de ciència-ficció en què Neo, un intrús que esdevé l'escollit, ha de combatre contra els agents per alliberar les persones connectades al món de les màquines.
Aquest fragment és l'escena en què Neo ha de decidir si despertar-se a la realitat o seguir formant part del somni i conèixe'l. Al principi hi predominen els plans zenitals de la tempesta al carrer i de les escales de l'interior de l'edifici, que transmeten inseguretat.
Els moviments lliures de càmera segueixen els personatges fins que aquests s'asseuen. Aleshores, es van combinant els primers plans dels dos conversants, amb talls en sec, amb l'objectiu de crear un ritme. Fora de camp trobaríem aquell que no té el torn de paraula. Durant aquesta conversa, hi ha dos plans generals en els quals s'hi veuen els dos personatges alhora, fet que convida a ser conscient de les reaccions d'un i de l'altre; comparar la tranquil·litat d'un amb la tensió de l'altre.
A l'hora d'escollir la pastilla, és molt interessant el pla detall que es realitza de les ulleres de sol, que causa superioritat del qui les duu i, on s'hi veu reflectida l'acció de Neo. La il·luminació ve donada per la llum artificial de l'interior de la cambra i els colors són tènues. La banda sonora acompanya l'acció fins que els dos interlocutors es troben; tot i que durant la seqüència va remarcant els moments de suspens. El fragment conclou amb els trons de tempesta.
Pel·lícula 2: Der Name Der Rose
Dar Name Der Rose (El Nom de la Rosa) és una pel·lícula basada en la novel·la homònima d'Umberto Eco. Narra la investigació de la mort d'alguns dels monjos d'una abadia de l'Edat Mitjana.
Aquest fragment és l'escena final de la pel·lícula, en què el protagonista ha de decidir entre seguir el seu mestre o quedar-se amb la noia. El tràveling frontal enrere del principi mostra l'avançament del cavall cap a l'espectador i, el tràveling frontal endavant, mostra com l'animal s'acosta a la noia. Els primers plans dels personatges, la composició clàssica en ell i la composició de tres terços en ella (ja que mira cap amunt), descriuen les expressions dels rostres; combinant-se amb el pla sencer del mestre que s'allunya. Aquesta alternança vol simbolitzar les dues opcions que el noi té a l'abast. La il·luminació és difusa degut a la boira. Hi abunden els colors freds, que signifiquen la malenconia de l'acomiadament.
Una fosa en blanc (boirina) divideix les dues seqüències. Aquesta última és un gran tràveling cap enrere que ens mostra el recorregut dels personatges i, finalment, el paisatge que els envolta. La banda sonora té una gran importància en la primera part, acompanyant el moment de suspens. En la segona part, la veu de l'home, ja gran, conclou el relat donant-nos els últims detalls.
Citizen Kane (Ciutadà Kane) és una pel·lícula en què el periodista Jerry Thomson busca tots els mitjans per narrar la vida de Charles Foster després de la seva mort.
Aquest fragment és una escena on hi veiem la discussió del protagonista i la seva dona. La primera presa filmada en pla detall del diari ens mostra la causa dels fets. El picat constant en la figura femenina ajaguda i el contrapicat en l'home, puntualitzen la importància de cada un d'ells en un marc escènic comú. Els plans mitjos dels dos personatges es van combinant, excepte un moviment lliure de càmera en el moment en què ell agafa el que li entrega el noi que ha trucat a la porta i torna per obrir el sobre. La il·luminació prové dels grans finestrals i d'una suposada llum artificial de l'estança.
Destaca la rapidesa del muntatge per tal de crear tensió en l'escena. Hi ha un petit tràveling ascendent quan el protagonista s'acosta a la dona, fet que causa la petitesa d'ella. Per últim, l'ombra que provoca la figura masculina en la seva muller, deixa ben clar qui és el personatge autoritari, qui mana.
